Avui he anat a visitar Necochea, un poble a 80 km al sur de Miramar. He anat a una oficina d'informació i després de casi 10 minuts d'explicació he decidit per anar a veure el "Lobos de mar". Increïble la sensació de tenir mes de un centenar de animals amb un pes de mes de 100 kg cada un i a una distància inferior a 2 metres sense cap separació mes que la que ells et marquen quant s'aixequen per plantar-se de forma desafiant. També he visitat les grutes (en aquest cas eren coves excavades a les roques dels acantilats per la erosió del mar. També he dinat una pizza hmmm. He anat a visitar el "lago de los cisnes", com casi tots els noms fan referència a lo que no hi ha. El lago de los cisnes alberga un centenar d'oques però cap cisne. He intentat passar pel pont penjant que travessa el riu de Quequén per fer cap al poble que rep aquest nom, molt industrial i amb port naval i nàutic. Finalment he pujat al far d'on he tret fotos aèries de la zona.

L'impresió es que Necochea es un poc mes petit que Mar del Plata però amb mes vida portuària i millor nivell de vida. Un lloc bonic per viure.

Al matí he marxat a la "Municipalidad" a fer unes gestions i després de una bona estona de espera m'han passat a un altre confesionari (caseta petita de fusta on al darrera hi ha un senyor que t'escolta amb cara espantada per dir-te la penitència (anar a un altre confessonari) desprès de passar pel tercer he pogut entendre i resoldre que la gestió que anava a fer no tenia sanció divina. Per festejar la inoperativitat dels funcionaris he anat a comprar tres pastes de ricotta (broçat) de mida petita, 2 pesos la unitat, 1 Euro les tres y he anat a passejar pel passeig com vaig fent des de l'arribada a aquest poble.

Miramar ja no te turisme i els comerços que queden oberts son gairebé de serveis per a la població, els preus han baixat dos terços en els serveis d'hostelería i ara un sopar de posar-se les botes pot costar entre 30 i 50 pesos.

Els arbres marquen el calendari i les fulles que encara pengen tenen un color groguenc i les que han desallotjat formen una manta al terra que impedeix desxifrar la carretera del voral fins les 10 del matí en que passa la brigada de neteja per amuntegar i emportar-se tota la massa orgànica que fins fa unes poques setmanes era tan preuada per amagar-se del sol.

 

Una abraçada

Continuo sense tenir conecció a internet i per això se'm fa difícil enviar coses.

Avui he anat a passejar per la vora de la platja i quant m'he adonat ja estava creuant un riu de aigües residuals que feien impossible el retorn pel mateix lloc i mes tart, després de caminar per la sorra i pel bosc entre la malesa i sones molt verges he travessat un altre riu ple de motors de cotxes i ampolles de plàstic i altres joies de la espècie humana. Després de caminar mes estona per la sorra i el bosc he sortit a la carretera i a pocs quilòmetres de Mar del sur. En arribar al poble coincideix que el colectivo sortia i he pujat ja que a aquest poble solament hi ha una carretera asfaltada i algunes cases que tenen venta de algun article i YA!!!.

He arribat a Miramar en 20 minuts.

Ja fa dies que no tinc "guaifai" i es per això que no puc conectar-me amb facil.litat.
La feina ja està realitzada i ara solament queda alguns retocs i gaudir de l'estada en aquesta bonica terra.
Una abraçada

Centre cultural

La radio de Jose

Jose

Aquest matí ha sortit el sol una estona i he aprofitat per fer la caminada matutina. He canviat de ruta ja que sinó semblo el raret del poble ja que la gent no acostuma a caminar. Al passar per l'avinguda 9, m'he apropat per vorer si hi era Jose, al que vaig anomenar un dia en aquest blog i ja no havia tornat a visitar. En arribar s'ha posat molt content i ràpid hem començat a arreglar el planeta, si demà les coses han cambiat i el mont es fora de lo habitual es gracies a nosaltres però si continua igual o pitjor serà perquè ningú ens escoltava. Als pocs minuts de parlar amb ell m'ha tret del armari un tros de ferralla protegida amb cuir que encara tenia pitjor aparença i me la regalat mentre que amb la llàgrima als ulls em contava la història d'aquets aparells que entraven de contrabando per Brasil i provenien de Xina. Era l'última tecnologia del moment i adquirir un aparell d'aquets suposava dos mensualitats. Així que portaré un troç de ferro i cuir que es va salvar de la deixalleria per fer un grapat de milers de quilòmetres en avió pera dipositar-lo a la prestatgeria de casa com un tresor. Com diu Jose, les coses boniques ho deixen de ser quant tenen preu.